El Obrero ya no tiene quien le escriba : la movilización social en el "tardofranquismo" a través de la historiografía más recienteGarcía Piñeiro, Ramón Historia del Presente. (Madrid. Núm 1 (2002) p. 104-115)
L'autor defensa la tesi que durant la dècada de 1990 hauria perdut puixança l'impuls historiogràfic iniciat per un seguit d'investigadors que, a les acaballes del franquisme, van convertir la recuperació de la memòria històrica dels més desafavorits en un exercici de dissentiment. Aquest mateix compromís cívic, després de la recuperació de les llibertats, va ser assumit en la dècada dels vuitanta per noves generacions d'investigadors. Ja sense traves, aquests anaren desgranant aportacions en les quals la urgència reivindicativa i apassionada va deixar pas a una reflexió més serena i crítica. En el camp de la història social espanyola, es van promoure enfocaments molt variats. En bona mesura, aquests van quedar reflectits en el Congrés Internacional sobre "La oposición al régimen de Franco" celebrat el 1988. Segons l'autor, aquesta trobada va demostrar la riquesa de les línies de recerca en curs, però alhora va marcar el zenit d'un objecte d'estudi que, a partir d'aleshores, hauria perdent capacitat de seducció entre els investigadors i, igualment receptivitat social. El creixent desdeny s'explicaria pel declivi de la classe obrera, afectada per la desindustrialització i la cristal·lització de formes més flexibles de relacions laborals, l'eclosió de nous moviments socials, aliens en part al conflicte de classe, i l'aparent derrota del Marxisme en l'anomenat "pensament únic".